La biografia d'una gran pedagog escolar, QUIM FRANCH

Al llarg del segle XX, Catalunya ha ocupat un lloc rellevant en l'àmbit de l'educació i la pedagogia. Des de diversos fronts es va fer un esforç d'extensió, actualització i renovació pedagògica, que va esclatar durant la II República i que ni la dictadura franquista va poder anul·lar. Tot i això, hem estat força oblidadissos i bastant injustos amb algunes de les figures que han simbolitzat i protagonitzat aquesta primacia. Una d'elles és el pedagog Joaquim Franch, de qui aquest estiu es compliran trenta-quatre anys de la seva mort, amb només quaranta-tres anys acabats de fer.

Quim Franch (1944–1987) fou un intel·lectual i un home d'acció prolífic, poc convencional, pioner i, fins a cert punt, profètic. Líder carismàtic, suau en les formes, apassionat en el fons, tenia una capacitat de seducció i de convenciment que semblaven invencibles, i això el feia també incòmode, inconformista, cantellut, quan la confluència esdevenia impossible. Va viure intensament el temps històric que li va tocar i això vol dir que va quedar profundament marcat per les transformacions de tota mena que associem al maig francès de 1968, per l'efervescència política dels darrers anys del franquisme i els primers de la democràcia, per la culminació de la societat industrial i la construcció dels estats del benestar, que obria noves perspectives en camps com el lleure o l'ecologia.

Era un pedagog en tota l'extensió i el sentit de la paraula, és a dir, un professional de l'educació i la cultura que sabia combinar amb intel·ligència i eficàcia la teoria i la pràctica, l'acció i la reflexió, l'anàlisi de la situació i la prospectiva, la formació i l'elaboració de recursos i materials, la direcció i l'acompanyament. A més, va tocar gairebé totes les tecles del món educatiu: el lleure (colònies, escoltisme, esplais), l'escola (tant la primària com la universitària), l'orientació psicopedagògica –quan aquest era un territori encara per explorar–, la gestió –singularment des dels ajuntaments–, l'elaboració de materials i llibres, la militància naturalista i ambiental.

L'interès per l'educació li va néixer no pas a l'escola, sinó en l'escoltisme on, a més de noi escolta, faria també de cap de pioners i, més endavant, a finals dels anys 70, assumiria la responsabilitat de la renovació del mètode. Però també va formar part de l'equip directiu del Servei de Colònies de Vacances que aquells anys –finals dels 60– depenia de Càritas, ja que qui les organitzava solien ser les parròquies i els grups d'esplai que hi estaven vinculats.

Si l'interès li va suscitar el món del lleure, la formació li va venir sobretot gràcies a la pràctica escolar, no pas de la universitat. L'any 1969 comença a treballar a l'escola Costa i Llobera, de Barcelona, una de les pioneres de la renovació pedagògica durant el franquisme i un dels puntals de l'Associació de Mestres Rosa Sensat.

Allà s'impregna dels grans referents de la pedagogia progressista, viatja i s'esforça a aplicar aquestes noves línies. En un llibret absolutament recomanable, Vers un medi educatiu, de 1973, ens exposa la seva cartografia pedagògica que té dos noms cabdals: Celestin Freinet i Carl Rogers. La pedagogia Freinet tindrà nombrosos seguidors a França, a Itàlia, que radicalitzaran la seva empremta democràtica i antiautoritària i impactaran de ple en Quim Franch, tal com exposa en un llibre que relata la seva pròpia experiència al respecte, L'autogestió a l'escola, de 1972. L'orientació no directiva de Rogers la posarà en pràctica també al Costa i Llobera, on des del 1975 passa a formar part del Gabinet Psicopedagògic, un antecedent dels actuals Equips d'Assessorament Psicopedagògic (EAP) i dels Orientadors Educatius dels instituts.

L'any 1979 tenen lloc les primeres eleccions municipals democràtiques que, a les grans ciutats catalanes, guanyen àmpliament les esquerres. En l'àmbit local tot està per fer, molt especialment en el camp social. Joaquim Franch passa a treballar com a tècnic a l'ajuntament de Barcelona però per poc temps, perquè, al cap de dos anys, el fitxa Antoni Domènech, mestre i tinent d'alcalde de Cultura i Ensenyament de l'ajuntament de Girona. Serà aquí, i fins a la seva mort sobtada, que desplegarà tot el seu potencial creatiu. Ell i el seu equip dissenyaran una política educativa integral, que partirà de la consideració dels infants i joves com a ciutadans de ple dret i no pas com a usuaris i consumidors d'ensenyament, esport i cultura, una política que culminarà anys a venir amb l'adscripció de Girona a la llista de ciutats educadores.

En aquesta etapa, cal destacar la creació de l'Escola d'Educadors en el Lleure Infantil i Juvenil i l'organització de casals d'estiu a l'abast de tots els barris gironins; l'oferta de tot un seguit de recursos educatius al servei de les escoles i dels gironins, entre els quals mereixen ser destacats l'Aula de Natura, el Taller d'Història, el Cant coral i els Conjunts instrumentals i l'Esport extraescolar, en una iniciativa que no farà altra cosa que créixer en nombre, qualitat i prestigi; l'interès cada cop més decidit per l'educació ambiental i naturalista, que quallarà en els campaments i camps de treball als Aiguamolls de l'Empordà; i la professionalització progressiva de la gestió cultural amb l'organització de seminaris i cursos a través del Centre d'Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona.

S'han comptat fins a 23 llibres que duen la seva firma, a part dels nombrosos articles i col·laboracions diverses, que donen fe de la seva capacitat reflexiva i didàctica. El pensament i l'obra de Joaquim Franch no és que mereixin ser recordats i estudiats, sinó que són un patrimoni viu que, en aquests moments en què sembla que la preocupació per l'educació, la fal·lera per la innovació i les ganes de construir un país més digne i més just, són a l'agenda, ens poden encara il·luminar i ser útils per tal de no entrebancar-nos amb les mateixes pedres i per donar un sentit i una finalitat als canvis, més enllà de modes efímeres i paraules altisonants. No anem sobrats de pedagogs d'aquesta magnitud.